Gary Smith - Spanish to English translator. Translation services in Engineering (general) interpreter,intérprete,periodismo,literature,translator,traductor,valencia,native,nativo,hotel,fast,cheap,rápido,barato

Default view: Standardized / Personalized / Use owner's preference

Font: 1 2 3

Member since Dec '07

Working languages:

Spanish to English
Catalan to English
Valencia to English
English to Spanish

Mostly available

October 2008

S	M	T	W	T	F	S
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

[more]

Local time
Sun, Oct 12, 2008
16:46 GMT+2

Gary Smith
Fast, efficient, accurate, experienced!

Comunidad Valenciana, España / Native in: English

Contact:

Willingness
to Work Again
6 Positive entries

Profile

Contact

contactlanguage.com - Gary Smith & associates. English, Spanish, Arabic, French, German, Italian, Portuguese, Catalan and more. Fast, efficient, cheap, qualified, experienced native translators you can trust.

Freelancer,

Verified member

Blue Board: Contact Language

Translation, Interpreting, Editing/proofreading, Voiceover (dubbing), Subtitling, Post-editing, Transcription, Training

Specializes in:
Engineering (general)	Geography
History	Poetry & Literature
Medical: Health Care	Science (general)
Transport / Transportation / Shipping	Slang
Journalism	Genetics

2 projects entered

7 entries

Sample translations submitted: 10

Spanish to English: Medieval tournament
Source text - Spanish Folio 11, torneo a pie con Mathias Vetter Combate a pie con rodela y espada En las representaciones relativas a los 59 combates a pie llevados a cabo por Freydal, la principal finalidad que persiguió el artista (o de los artistas) consistió en mostrar el manejo de las diferentes armas, por parte de los adversarios, en el marco de dichos combates. Mientras las armas van cambiando, las armaduras son casi siempre idénticas. Freydal lleva puesto un arnés ecuestre entero con celada cerrada, a menudo con un varaescudo en el cuello, guardabrazos simétricos con bufetas y brazales cerrados con manoplas de mitón. El peto carece de ristre. Cubriendo el abdomen, lleva una falda de arnés con rayas doradas y plateadas, bajo la cual pueden verse los grebones con escarpes de buey. Su cimera es invariablemente una corona dorada de la que surge un notable penacho de plumas de avestruz blancas. También los adversarios (se trata en todos los casos de personas diferentes) se encuentran siempre representados, de manera estereotipada, con el mismo arnés ecuestre entero, una vestimenta roja, sin mangas y con falda, que va desde el cuello hasta las rodillas. Esta estrecha prenda textil lleva por adorno un delicado diseño de rombos de líneas doradas y termina, en la mayoría de los dibujos, en largos festones puntiagudos debajo de los cuales pueden verse un arnés de piernas y escarpines (góticos tardíos) puntiagudos. Las sencillas cimeras, coronadas de largas plumas colgantes, también son todas idénticas. En todas las representaciones puede verse que los caballeros llevan, alrededor del escote, un adorno, a menudo de metal. Se trata de collares de tiras sueltas, angostas, oblongas, que se destacan sobre la vestimenta roja. No se ha conservado, en ningún lado, este tipo de adorno collar ni se conocen otras representaciones gráficas en que se encuentren representados, razón por la cual se supone que se trata simplemente de un adorno de índole artística. En los combates a pie representados en Freydal, los combatientes no llevan el típico arnés para justa a pie sino un arnés del tipo antiguo, sin ristre. Abajo a la derecha, Mathias Vetter Los Vetter, o Vötter, era una familia oriunda de Estiria y Moravia de la que no se conoce ningún Mattias. Leitner piensa que se trata, en este caso, de Michael Vetter quien en 1529, durante el sitio de Viena, fue el portaestandarte de las insignias del Palatinado.	Translation - English Sheet 11, tournament on foot with Mathias Vetter Combat on foot with buckler and sword In the illustrations related to the 59 combats on foot that Freydal carried out, the main aim sought by the artist (or artists) was to show how the different arms were handled in the context of the aforementioned combats. While the arms keep changing, the armour almost always remains identical. Freydal wears a complete equestrian harness with a closed skull, often with a pike guard (face protector) at the neck, symmetrical armguards with closed bracers and vambraces with fingerless gauntlets. The breastplate has the ristre (lance rest) missing. Covering the abdomen, he has a harness skirt with golden and silver stripes, below which the greaves can be seen with the calfskin sabatons. His crest is invariably a golden crown from which a notable plume of white ostrich feathers rises. The adversaries (who are different people in every case) are also always stereotypically depicted with the same complete equestrian harness, and red sleeveless clothing with a skirt that goes from the neck to the knees. This tight textile garment is adorned with a delicate design of rhombi with golden lines and in most pictures ends in long pointed festoons below which a leg harness and pointed sabatons (late gothic) can be seen. The simple crests, crowned with long hanging feathers, are also all identical. In all the pictures the knights are depicted wearing an adornment around the neckline, often made of metal. These are collars of loose, oblong, narrow strips that stand out over the red clothing. Nowhere has this type of adornment been preserved, nor are there any known graphic representations where they are depicted, and for this reason it is supposed that this is simply an adornment of an artistic kind. In the combats on foot depicted in Freydal, the combatants do not wear the typical harness for jousting on foot, but the older type of harness, with no lance-rest. Below right, Mathias Vetter The Vetters, or Vötters, were a family originating from Styria and Moravia of whom no Mattias is known. Leitner believes that in this case it was Michael Vetter who in 1529, during the siege of Vienna, was the standard-bearer of the Palatinate insignias.
Catalan to English: Joanot Martorell
Source text - Catalan JOANOT MARTORELL, CAVALLER I LITERAT. "en tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaren aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat" (Tirant lo Blanch, cap. I) Sovint, la història familiar, la vida i el caràcter dels pares marquen la trajectòria vital dels seus fills. En el cas de Joanot Martorell, sembla que això és cert. Hi ha diversos episodis de la seua biografia —i fins i tot de la seua novel·la, el Tirant lo Blanch— que es poden entendre millor si tenim en compte l'ambient familiar en què varen crèixer l'escriptor i els seus germans. L'avi patern de Joanot, Guillem Martorell, va viure sense preocupacions gràcies a la fortuna que va fer amb l'exercici de càrrecs i oficis relacionats, generalment, amb la recaptació d'impostos . Els guanys que feia li permetien, alhora, pujar socialment i políticament perquè podia fer continus préstecs monetaris al rei Martí I l'Humà. Aquest tipus de funcions fiscals tampoc no van ser estranyes a l'avi matern de Joanot, Bernat Abelló, que també va arribar a fer un patrimoni considerable. Per la seua part, Francesc Martorell, pare de Joanot, es va formar a l'ombra son pare. Francesc acompanyava i ajudava Guillem en les tasques de recaptació i també va realitzar préstecs quantiosos a Martí I. Arribà al zènit de la seua carrera quan, entre 1412 i 1414, va ser jurat i conseller de la ciutat de València . Una ciutat on Guillem i Francesc Martorell —casat des de 1397 amb Damiata Abelló—, amb les seues respectives famílies es varen aveïnar, provinents de Gandia, l'any 1400. A partir d'aquesta data, els Martorell apareixeran sempre com a habitants de la capital del Túria; un fet que permet considerar la ciutat de València com a lloc de naixement de Joanot atés que el futur escriptor va nàixer l'any 1410 o 1411. Guillem i Francesc Martorell van tenir una vida ben agitada. No sols cobraven impostos. També van aconseguir senyorius territorials com ara Faura-Almorig, Murla o la Vall de Xaló; van intercanviar i van vendre esclaus, cases i censals; van participar en baralles cavalleresques (Francesc i Manuel de Vilanova els van desfiar amb lletres de batalla); el bisbe de Cartagena els va excomunicar diverses vegades... Després de la mort de Martí I l'Humà, els Martorell van veure com minvava el seu poder econòmic i la seua influència en la cort. Els nous càrrecs que els atorgaven no eren tan importants com els d'abans i van renunciar a diversos nomenaments que ja tenien. Per això Francesc ja no va poder influir —com son pare sí que hi havia fet— perquè els seus fills obtinguessen bons nomenaments administratius o a palau. Això, a la llarga, tindria conseqüències fatals. Tot plegat degué crear en Joanot Martorell i en els seus germans una mena de record orgullós de la grandesa del seu llinatge. Com va dir en una ocasió un d'ells: "E yo e los meus [...] no havem servit lo rey tant com [el Governador del regne] e havem scampat més sanch que no ell ni res del seu". Quan Francesc Martorell va morir, entre el 23 de setembre i el 31 de desembre de 1435, va desaparéixer l'últim representant de l'esplendor de la família, el darrer dels Martorell que ocupà lucratius càrrecs oficials. S'iniciava per a Joanot Martorell el que don Martí de Riquer anomena el “viure novel·lesc”, paraules que, com a petit homenatge al savi barceloní, vàrem prendre com a títol d'un vell llibre nostre sobre l'autor del Tirant lo Blanch. Francesc Martorell, al seu testament signat el 14 d'agost de 1435, instituí Joanot Martorell com a hereu universal dels seus béns revocant un anterior testament on havia nomenat hereu universal el seu fill Galceran. Segon este, la raó de tal revocació era perquè son pare “el volia mal”. En un primer moment, Galceran reaccionà iradament i es va negar admetre l'última voluntat paterna, però, finalment, va arribar a una concòrdia amb el seu germà Joanot i sa mare: ell renunciava als drets que per títol d'herència li pogueren correspondre sobre la Vall de Xaló en favor de Joanot, mentre este i sa mare es farien càrrec dels deutes de son pare. Un any més tard, en 1436, Joanot Martorell també va ser elegit hereu universal per la seua àvia Beatriu qui li lliurarà els llocs de Benibrafim i de Murta, situats a la Vall de Xaló. Com que era l'hereu universal dels béns de son pare, l'autor del Tirant lo Blanch va esdevenir el senyor de la Vall de Xaló i va haver de fer front al manteniment de la família i als nombrosos deutes que havia contret. A càrrec de Joanot quedaven, entre d'altres parents, les seues germanes, una veritable llosa sobre l'economia familiar, tan feble, i molt més quan ja cap dels Martorell no tenia nomenaments oficials ni ocupava llocs en l'administració. Sols els quedaven petits senyorius. Possiblement, tant Joanot com les seues germanes eren conscients que el millor per a tots seria poder aconseguir bons matrimonis per a elles, ben productius, amb pretendents amb cabals. Joanot, com a hereu de la família i responsable d'elles, hauria de dotar les seues germanes perquè es casessen i això significaria una minva important del seu patrimoni. Així i tot, casar les germanes devia ser l'únic camí que podria assegurar a elles i a Joanot un patrimoni mínim per a poder viure sense patir. La situació era ben delicada i propícia per als profitosos. Una família que necessitava diners, un cap de família jove i dues germanes amb desigs de casar-se... En este sentit, molt prompte va haver d'afrontar una delicada situació: Joan de Monpalau, el seu cosí segon, sota la promesa de matrimoni, havia tingut accés carnal a Damiata, germana de Joanot, i s'havia negat després a casar-se amb ella. Calia, segons els costums de l'època, que Joanot, com a cap de la família Martorell, llavara l'ultratge. Aquest és l'origen d'un dels capítols més coneguts de la vida de Joanot, el que fa referència a les lletres de batalla creuades amb l'esmentat Joan de Monpalau durant els anys 1437 a 1439. Des del punt de vista històric no és estranya l'aparició de lletres de batalla i cartells de deseiximents en la vida de Joanot Martorell. No és estrany ni per a l'època, perquè hi eren freqüents este tipus de documents que ens parlen de desafiaments entre els bel·licosos cavallers valencians del s. XV, ni en la seua família. Així, coneixem les baralles i desafiaments de Galceran Martorell a Ausiàs March i a Manuel de Vilanova —aquests últims dugueren Francesc Martorell, pare de Joanot, vàries vegades a la presó—; els de Francesc de Vilanova —antic senyor de Murla— a Guillem i a Francesc Martorell després de l'adquisició d'aquesta vila pels Martorell, etc . Quan un cavaller es "deseixia" d'altre, des d'aquest moment li negava la fe que havia d'existir entre els qui convivien en la mateixa ciutat i el prevenia que, a partir d'aquell moment, esdevenia enemic d'ell i, per tant, havia d'admetre que el damnificaria. Quan un cavaller decidia això, ho havia de comunicar en base a unes normes establertes entre les quals figura l'enviament de "cartells de deseiximents", en forma de carta missiva. Després d'uns dies d'haber presentat el "cartell de deseiximent" al destinatari, els dos adversaris i els seus partidaris, que formaven sovint poderoses escortes armades, podien damnificar-se mútuament en les seues persones o en els seus béns. En el cas de la “batalla a ultrança”, és a dir, a mort, el cavaller que es creia ofés per l'altre, mitjançant una "lletra de requeriment de batalla a ultrança", el desafiava a lluitar en lliça i davant d'un jutge competent fins que un dels dos morira, es confessara vençut o declarara que no tenia raó. Tornem a l'episodi entre Joan de Monpalau i Joanot Martorell. La primera de les lletres de batalla entre ells és del 12 de maig de 1437 i, l'ultima, està datada el 13 de febrer de 1439 a Londres. En total seran 18 cartes creuades entre ambdues parts. En aquestes cartes de batalla Monpalau nega que li donara paraula de casament a Damiata, bé que reconeix haver-li infligit ultratge i accepta el desafiament. Sorgeix el problema de cercar un jutge per a vigilar i dictaminar el combat perquè a València la reina Maria havia prohibit estos combats; per tant es donen un termini de 8 mesos per a cercar a l'estranger un rei que estiga disposat a fer de jutge en la lliça. Joanot va acudir a la cort anglesa de Londres, on el rei, Enric VI, acceptà ser el jutge. A Anglaterra, l'autor del Tirant roman al menys entre març de 1438 i febrer de 1439. No va arribar a celebrar-se mai el combat a mort i no solament per la prohibició reial que Monpalau isquera del regne de València, sinó també perquè, d'amagat de Joanot, Monpalau es va comprometre a pagar a Damiata Martorell 4000 florins per l'ultrage comés. En la carta d'Alfons el Magnànim tramesa a la reina Maria l'any 1445 que ens dóna a conéixer este acord, el rei insisteix que els diners es lliuren directament a Damiata i que no passe mai per mans de Joanot. El motiu d'aquesta prohibició és l'engany que havia patit el monarca per part del mateix Joanot, qui amb males arts i mentides havia aconseguit del rei la devolució de la possessió de Murta, Benibrafim que estaven en disputa amb el seu arrendador Bertomeu Martí, un episodi que després veurem detingudament. Mentre Joanot era a la cort anglesa, a València Ausiàs March no volia complir el seu contracte matrimonial amb Isabel Martorell, altra de les germanes de Joanot, perquè el poeta no va veure fàcil el cobrament dels 3000 florins de dot fixats en el contracte matrimonial establert entre Joanot —com a hereu universal dels béns de son pare—, sa mare Damiata Abelló i Ausiàs March. Aquest va anar retardant "traure" Isabel de la casa de son germà Galceran, on aquella vivia. El mateix Galceran que, a pesar de tals reticències, consentia l'entrada lliure del poeta a sa casa, hagué de suplicar Ausiàs la boda, assegurant-li si calia el dot amb els seus mateixos béns. Fins i tot, i com a forma de presió, Galceran va trametre al poeta diversos "cartells de deseiximents" i va demanar a Joan II de Navarra, llavors governador general de València, que obligara complir les seues promeses a Ausiàs March. Però tot va ser inútil i el poeta no va cedir fins que Joanot Martorell, ja de regrés d'Anglaterra, i en qualitat d'hereu universal de son pare, féu efectiu el dot assignat a la seua germana Isabel amb el lliurament a ella dels llocs de Ràfol, Cuta, Traella, Benibeder i lo Rafalet de Famut, situats tots ells a la Vall de Xaló. La boda entre la germana de l'autor del Tirant i Ausiàs March, encara no s'habia produït el 17 de febrer de 1439. Un mesos després, Isabel Martorell, ja casada amb l'Ausiàs, moria sense fills després de nomenar el poeta hereu universal testamentari . En 1444 Ausiàs March va vendre al matrimoni format per Gonçalbo d'Íxer —comanador de Muntalbà— i Agnès de Portugal els dits llocs de la Vall de Xaló al preu de 22.000 sous. Quinze anys després d'aquesta venda, en la seua última voluntat testamentària el poeta es va recordar de la seua primera esposa, Isabel Martorell, en ordenar la celebració de 500 misses per la seua ànima en el monestir de Sant Jeroni de Cotalba de Gandia. Com ja hem comentat més amunt, mentre Joanot Martorell estava a Anglaterra, la seua mare, sa germana Damiata i la seua avia Beatriu, varen arrendar Murta i Benibrafim a Bertomeu Martí per quatre anys a fi de enviar-li diners a la cort anglesa. En tornar a València, entre mitjan de 1439 i mitjan de 1440, Joanot, qui encara era donzell, al capdavant d'un grup de moros va expulsar "manu militari" Bertomeu Martí. Davant l'acció armada de Joanot, la reina Maria ordenà el segrest dels senyorius de Murta i Benibrafim, les últimes possessions de Joanot, i l'arrest, entre d'altres, de l'autor del Tirant i del seu germà Galceran. Aquest darrer sembla que, molt probablement, no va ser arrestat mentre que Joanot sí. Si bé el novel·lista va aconseguir el 15 de maig de 1442 el retorn a les seues mans de la possessió d'aquests llocs mitjançant una provisió d'Alfons el Magnànim, el conflicte amb Bertomeu Martí no havia conclòs. Aquest, a Nàpols, va aconseguir que el 8 de març de 1443, Alfons el Magnànim, reconeixent que havia sigut enganyat pel mateix Joanot Martorell, anul·lara el guiatje adduit per l'escriptor per a recuperar Murta i Benibrafim, i ordenara el retorn de la possessió dels esmentats senyorius a Bertomeu Martí. En aquesta llarga disputa amb Bertomeu Martí, la família Martorell va mostrar diverses vegades el seu tarannà bel·licós, arribant a amenaçar de mort el mateix Alfons V i a la reina perquè consideraven, com afirma Galceran Martorell, que "qui més per el rei [havia fet] qu'els Martorell". La situació creada, primer amb Joan de Monpalau i, després, amb Bertomeu Martí, possiblement va ser molt comentada a València, fins al punt, que el jove cavaller Jaume Ripoll, el 22 d'agost de 1442, per tal d'aconseguir fama si podia derrotar Joanot, li proposà de lluitar. Tanmateix, Joanot, menyspreant esta maniobra, el va refusar i el va convidar a entrar en els exèrcits del rei, on podia satisfer les ànsies bel·licoses . Com hom pot comprovar pel nostre relat, en prop de deu anys, entre 1435 i 1443, els Martorell passaren de tindre una ajustada economia a no tindre pràcticament cap patrimoni. Aquesta situació, però, molt prompte empitjorarà : La família que havia tingut en les seues mans fins i tot al propi Martí I l'Humà amb els seus préstecs monetaris; la què, amb orgull, havia defensat l'honor ultrajat d'un dels seus membres i s'enfrontava als oficials reials proferint amenaces contra el monarca, sucumbirà, en 1444, davant els Íxer enfonsant-los en la més absoluta misèria. Molt probablement, després de la mort del pare de Joanot Martorell les pensions anuals dels nombrosos censals i violàris carregats sobre la vall de Xaló es deixaren de pagar. No hi havia ningú de la família exercint càrrecs reials que pogueren subministrar ingressos i tan sols es tenien les escasses rendes que proporcionaven els seus petits senyorius. En este sentit, un dels més importants dèbits de la família, era el que tenien amb els germans Jaume, Climent i Joan Martorell, habitants de Gandia. El seu impagament provocà l'embargament i venta en pública subhasta de Llíber, senyoriu de Galceran Martorell. Els compradors foren Agnès de Portugal i el seu marit, Gonçalbo d'Íxer, comanador de Muntalbà. Abans d'esta compra, Agnès de Portugal ja havia adquirit a Ausiàs March per 22000 sous les possessions a la Vall de Xaló heretades de la seua difunta esposa, Isabel Martorell. Una vegada en les seues mans estos territoris i Llíber, els Íxer es dedicaren a comprar a tots els creditors de Joanot els drets que tenien sobre les seues possessions. Una vegada en el seu poder tots aquestos instruments legals que testimoniaven els deutes de Joanot, el varen obligar a vendre els escassos senyorius que li quedaven a la Vall de Xaló, venda que es realitza el 22 de setembre de 1444. L'actuació de Gonçalbo d'Íxer forçant-lo a la venda no degué ser molt ben acceptada per Joanot perquè, si bé l'esmentat comanador li va abonar religiosament tot el que s'havia acordat, Joanot propagava públicament que no havia rebut totes les quantitats concertades i això significava, segons Joanot, que Gonçalbo d'Íxer havia adquirit amb frau les seues propietats, igual que ho afirmava Galceran Martorell respecte a l'adquisició pel matrimoni d'Íxer del seu senyoriu de Llíber, venut en pública subhasta a instància de diversos creditors de Galceran , entre ells el dit matrimoni i la família Martorell de Gandia. Després de la venda de Murta i Benibrafim, l'empresonament de Galceran produït a instàncies de Gonçalbo d'Íxer era una bona excusa per enfrontar-se amb el comanador de Muntalbà, el noble que els havia arrabassat llurs senyorius mitjançant argúcies "burgeses", legals. Joanot Martorell i el seu germà Jofré li enviaren el 27 d'abril de 1446 sengles "cartells de deseiximent", i, per evitar que els oficials reials el capturaren, l'autor del Tirant fugí a Lleida on resideix, al menys, fins al 20 de juny de 1446. De la catedral d'aquesta ciutat catalana, fou nomenat canonge, en 1419, el seu germà Lluís, mort l'any 1450 . Per aconseguir diners del comanador de Muntalbà, Joanot va intentar fer-li xantatge. Al voltant de l'any 1448, va acudir a la Vila-Joiosa un frare nomenat Monfort qui, en nom de Joanot Martorell, comunicà al comanador que, "si lo dit Comanador pagava certes quantitats contengudes en una ceda que portava per lo dit mossén Johanot e sa mare e sos frares, que lo dit mossén Johanot renunciaria als deseiximents que hi havia donats e a tota la qüestió que era entre ells, e ell testimoni, ho anà a dir al dit Comanador. E lo Comanador respòs que ja era pagat... que no li devia res". Sense senyorius, sense diners, Joanot Martorell hagué de posar les seues armes al servei d'un senyor feudal per poder sobreviure. Arribà a ésser considerat un delinqüent i fou empresonat a València en 1449 per l'assalt i assassinat, amb certs moros bandejats, d'uns castellans a Chiva. Després de ser alliberat, Joanot realitzà un darrer intent per pressionar al comanador mitjançant "lletres de batalla a ultrança" iniciades l'u de març de 1450. El 16 d'abril de 1450, Francesc Cardona, procurador de Gonçalbo d'Íxer, afermava en una demanda que Joanot Martorell, amb les lletres de batalla, cercava aprofitar-se de la credulitat pública per l'aparent passivitat del comanador, puix Joanot sabia que Gonçalbo d'Íxer podia no admetre-les "per la gran diferència e imparitat. . . entre les dites parts. . . . axí per linyatge, condició e stat, com per la consuetut de lur viure...". Així mateix, el comanador, segons Cardona, no devia res a Joanot. En esta demanda de Gonçalbo d'Íxer contra Joanot, el comanador va requerir que li fóra imposat "callament perdurable" i que tot allò fóra notificat a Barcelona on es trobava Joanot. El 5 de juny de 1450 es va rebre a València un escrit en el qual hom comunicava al governador general de València que, en intentar notificar a Joanot la demanda interposada, no havia estat possible localitzar-lo ni a ell ni al cavaller Joan de Ladernosa en la casa del qual s'allotjava Joanot a Barcelona, ja que ambdós havien fugit. Es probable que anara a Nàpols, on Alfons el Magnànim el nomenaria cambrer reial, càrrec amb què figura esmentat en la documentació encara en 1452 . Potser la sobtada mort de comanador va fer que no es poguera dur a terme, entre d'altres causes, el desafiament instat per Joanot i per al qual, com s'afirma en l'última lletra de batalla conservada i tramesa per Joanot a Gonçalbo d'Íxer, l'autor del Tirant s'havia traslladat a Barcelona amb la intenció d'anar a veure el rei de França o l'emperador d'Alemanya perquè acceptaren ser jutges en el duel. Segons Martí de Riquer, aquesta sobtada mort abans de la lluita es pot veure reflectida en la mort de Kirieleison de Montalban, doble literari de Gonçalbo d'Íxer en el Tirant. Després de la venda dels senyorius i del fracàs de les seues maniobres contra els Íxer, Joanot, l'home que havia estat senyor de la Vall de Xaló, que havia conegut el luxe de la cort de Londres i que havia gaudit del respecte d'Enric VI d'Anglaterra, es va veure desert de béns i arruïnat fins al punt que es va veure obligat a empenyorar el manuscrit del seu Tirant lo Blanch. Un document de 1450 ens informa, a més a més, que Joanot no tenia casa pròpia a València, sinó que s'allotjava en la dels seus germans Jaume o Damiata. Per altra banda, la situació econòmica d'una bona part del seus germans tampoc no era molt més millor que la seua: Galceran Martorell va acabar, vell, ficat en nombrosos plets en els quals sempre es constituïa pobre i miserable; Damiata, la burlada per Monpalau, va mantenir plets contra l'autor del Tirant lo Blanch per obtenir uns pocs diners; Aldonça també ho feia contra l'hereu del seu marit a causa d'un censal carregat sobre Paterna, etc. Joanot morí en el primer quadrimestre de 1465. El seu germà Galceran el 24 d'abril de 1465 reclama judicialment al català resident a València Martí Joan de Galba —qui tenia el seu domicili prop de la casa de Jaume Martorell, germà de Joanot i de Galceran— "...hun libre appellat Tiran lo Blanch, lo qual és continuat en XXVII sisterns de full entregue, desligat, lo qual és de bona continent valor, lo qual és en béns de mossén Johanot Martorell, quondam...". Aquest manuscrit de 643 pàgines, Joanot l'havia empenyorat per 100 reals, és a dir, uns 150 sous a causa, segons Galba, que "...lo dit mossén Johanot pasava moltes necessitats e lo dit en Martí Johan li prestava dines sovent ". Amb els diners que pugués traure del manuscrit, Galceran pretenia minvar una part de què Joanot li devia. Galba va guanyar el plet i va poder conservar en el seu poder el manuscrit, en va fer una còpia i, a instàncies d'Isabel de Loris, qui coneixia de manera directa el contingut de l'obra, la va fer imprimir. Galba potser pensava que podria ser un negoci lucratiu, però va morir abans de poder comprovar-ho. L'interés que esta dama va mostrar per la publicació de la novella i el fet que el seu nom aparega a l'enigmàtic colofó, poden ser explicats si pensem que ella coneixia directament el Tirant perquè, probablement, a ella pertanyia l'únic fragment manuscrit de la novella conegut fins ara, que va ser descobert per nosaltres entre les deixalles documentals conservades de la família Loris i reproduït en el nostre llibre El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell. Malauradament, en este fragment sols hi ha part dels capítols 407 i 408 d'una obra que, en total, en té 487. Es tracta d'un full arrancat del volum que el contenia i reutilitzat, plegat per la meitat, com a petita carpeta per a la còpia d'un procés judicial. Aquest full va tenir esta reutilització perquè la meitat inferior del verso és en blanc i s'hi podia escriure el nom de les persones implicades en eixe plet, tal i com era normal llavors. Com hom pot observar a la transcripció i al facsímil publicats a El viure novel.lesc, les variants que hi ha entre el full descobert i l'edició impresa del Tirant són mínimes si bé el nostre full presenta com a característica especial el fet de no tenir cap rúbrica capitular introductòria. El full localitzat no va ser arrancat ni del manuscrit empenyorat per Joanot a Galba ni de l'original que este últim va lliurar als impressors. La raó d'açò és que sabem que eixos dos manuscrits, l'empenyorat i el que tenien els impressors, l'hereu de Galba se'ls va endur al castell de Montnegre, d'acord amb el manament testamentari ineludible del donzell català. Des del punt de vista paleogràfic i codicològic, les característiques del full manuscrit —filigrana, tipus i morfologia de l'escriptura, etc— ens porten, cronològicament, a la mitjania del segle XV. A més a més, del text i de l'estructura del full manuscrit es pot deduir també una datació relativa anterior a l'edició prínceps del Tirant. Així mateix, des del punt de vista de la debatuda participació de Martí Joan de Galba en l'elaboració del Tirant, opinem que, juntament amb altres arguments , l'estudi de l'esmentat manuscrit confirma l'unica autoria de Joanot Martorell i concreta la intervenció del donzell català en el llibre a la redacció de les rúbriques de capítols que aparegueren a l'incunable de 1490. Per altre costat, l'acarament del manuscrit i del text de l'edició prínceps de la novel·la permet establir diversos aspectes de l'edició realitzada per Nicolau Spíndeler. Entre ells, amb moltes probabilitats d'encert, podem afirmar que, ara en ocasió de la còpia efectuada per Galba, ara durant la seua impressió, es produí un salt en el text de la novel·la des de la fórmula final del capítol 271 a una altra posterior semblant, es a dir, que, respecte al primitiu manuscrit de Joanot Martorell, molt probablement a l'edició de Spíndeler de 1490 manca un fragment que començaria amb la resposta de Tirant a Carmesina i el qual, seguint la lògica de l'actual divisió capitular de la novel.la, seria al menys un capítol. Com hem comentat al principi d'aquest article, el nostre major coneixement actual de la biografia de Joanot Martorell ens permet plantejar amb nova perspectiva diversos aspectes del Tirant lo Blanch. Així, Martí de Riquer insinua la presència a la novel.la de trets "antimonàrquics" . Per altra part, Albert Hauf hi detecta una subtil crítica a les actuacions de cert tipus de cavallers . En la meua opinió, l'existència a l'obra dels aspectes assenyalats pels dos investigadors pot ésser explicada per la biografia de Joanot Martorell. De totes formes, opine que, al Tirant, el seu autor intenta mostrar, amb la intencionada oposició entre les caracteritzacions de la monarquia i de la cavalleria, com la cavalleria encara era útil al segle XV. En la seua novel.la, un cavaller, Tirant, alliberarà Constantinoble, es a dir , farà el que ni tan sols intentaren els més poderosos i famosos reis històrics de l'època. Per a fer creïble esta ficció literària i mostrar com "en tan alt grau excel.leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat" (I, 5, 19-20) , Joanot farà palés la grandesa de la cavalleria i dels bons cavallers enfront inclús dels reis i prínceps dolents que, al seu torn, són els caps de la cavalleria històrica . Passem a veure, resumidament, aquest aspecte de la novel·la impressa per Nicolau Spíndeler l'any 1490. El primer personatge reial que trobem en la nostra novel.la és el rei d'Anglaterra. Serà el monarca cristià millor tractat per Joanot Martorell si bé també presenta algun aspecte dolent com és el no saber defendre el seu regne. L'episodi de l'alliberació de Rodes permetrà a Joanot Martorell mostrar, també, aspectes dolents del monarca francés, el qual va negar repetides voltes la seua ajuda militar als famèlics cavallers de Rodes. Per la seua part, Felip, fill seu i futur rei de Sicília, serà grosser i avar. Davant la resposta del monarca francés respecte a l'ajuda a Rodes, Tirant prepararà tot sol una nau per anar-hi. Segons el rei de Sicília, aquesta actitud de Tirant "posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat" (CI, 174, 21-24). Aquest monarca sicilià també presentarà trets dolents: Serà mesquí —com ho és Felip—, bastard i rei tirà. Al Tirant lo Blanch figuren tres emperadors de Constantinoble: el de l'episodi de "Quinto lo Superior", el pare de Carmesina i Hipòlit de Roca Salada. Tots ells presentaran trets comuns com, per exemple, la seua covardia. Al primer d'estos emperadors, el virtuós i animós cavaller Quinto lo Superior li restituirà la senyoria de Constantinoble, la qual era en mans dels turcs; una acció que, cal recordar, farà també Guillem de Varoich respecte al monarca anglés. El segon emperador, el pare de Carmesina, coincidirà amb l'ermità, en ésser vell i no tenir l'ajuda d'un fill jove davant dels turcs. Tanmateix, al contrari del valent i enginyós rei ermità per a qui "més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit" (XV, 25, 27), el progenitor de Carmesina no guerrejarà. La covardia d'este emperador és tan gran que el va fer desmaiar en pensar que havien entrat els moros en la ciutat violentament. Des de l'òptica del seu regiment, el pare de Carmesina tampoc no serà un bon rei perquè fa desistiment de funcions pròpies de la monarquia com, per exemple, dictar justícia. Des del punt de vista de les seues característiques anímiques, el monarca grec no és generós, ni clement ni misericordiós com toca a bon rei cristià. A més a més, es mostrarà com a cristià dolent en no soterrar en terra sagrada el cos mort del Duc d'Andrià i ordenar " que fos lançat enmig de un camp perquè.l menjassen los cans e les bèsties" (CXLVI, 327, 33-34). Aquesta actuació impia del monarca grec es diferenciarà de la de Tirant qui no sols perdonarà l'assassí Duc de Macedònia sinó que el soterrarà amb molt bona sepultura. Per altra banda, l'emperador farà insinuacions deshonestes a Plaerdemavida fet el qual, segons diu Abdal.la Salomó a Tirant, també és impropi d'un bon rei i marit. Unes insinuacions contestades per l'emperadriu fent palesa la impotència sexual del monarca grec. Com molt bé va veure Dámaso Alonso, per a qui la vida al palau de Constantinoble sembla un vaudeville, l'emperador grec pareix un rei de la baralla. Al contrari que la dona de Varoich, la mare de Carmesina no és casta ni esposa fidel. Hipòlit de Roca Salada, un arribista, calculador, covard i poc "cavalleresc" jove aprofitarà l'apetit sexual de l'emperadriu per a pujar al tron imperial i esdevenir el tercer emperador de la nostra novel.la. Enfront dels monarques, com seran els bons cavallers al Tirant lo Blanch? Com ja hem assenyalat, la defensa d'Anglaterra per l'ancià Guillem de Varoich s'oposarà, fortament, amb l'actitud del vell emperador de Constantinoble. L'ermità Varoich lluitarà per defensar la cristiandat, augmentar la fe catòlica i baixar la supèrbia als moros, com ho farà Tirant lo Blanch més tard. Malgrat la seua vellesa, l'ermità desitjarà combatre amb el rei de la Gran Canària fins i tot "en camisa" (XVII, 27, 36). Serà el primer en entrar en les batalles fins i tot estant ferit i malgrat les seues ferides, l'ermità rebutjarà anar a cavall mentre llur homes van a peu. Com a rei ermità, Varoich afegirà a la monarquia les millors qualitats dels cavallers místics lul.lians. Com a premi per llurs victòries, aconseguides gairebé totes amb "saviesa", no vol riqueses sinó sols l'honor de la cavalleria. Per això, hom afirmarà que, de l'alliberació d'Anglaterra, l'ermità "no se n'havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres" (XXVII, 47, 27-29). Varoich mostrarà la seua immensa generositat i modèstia en renunciar als béns temporals i en restituir la corona a l'anterior monarca "dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de este món"(XXVII, 47, 2-3). Martorell destacarà "la virtut e singularitat de este cavaller, que podia restar rey -e son fill aprés d'ell- e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n'havien molt preguat" (XXVII, 47, 3-6). Des del punt de vista de l'ideal cavalleresc, aquesta actitud de Varoich contrastarà amb la de Tirant qui voldrà que l'emperador afavorisca els seus parents i amb la d'Hipòlit qui serà sol.lícit als precs egoistes dels seus familiars. A més a més, Varoich és virtuós, modest, clement i també tindrà una altra característica dels bons cavallers: la castedat. Per al mestre de Rodes i el rei de Sicília, Tirant també és "lo millor dels cavallers" (CVII, 194, 7), la "flor de la cavalleria del món" (CCCXL, 710, 21-22) ja que és "liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre" (CVIII, 197, 30). Per a Hipòlit, si Tirant mor "tota la cavalleria del món serà morta" (CCXCI, 618, 13). A l'igual que l'ermità, Tirant lo Blanch deuria "sobre los nobles corona e ceptre real portar [...] e senyorear lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no" (CVII,193,33-35), treballarà per augmentar la fe catòlica i voldrà sols l'honor de la cavalleria. Així mateix, Tirant, com el seu mestre en la cavalleria Guillem de Varoich, serà valent, virtuós, clement, piadós, modest, molt enginyós, bondadós i gentil més que els altres cavallers. A més a més, organitzarà les ciutats gregues i impartirà-hi justícia. Les grans virtuts del cavaller bretó adornaran la seua figura d'un cert "vernís" religiós: Així, la reina de Tremicén dirà a Tirant "deuries ésser canonizat per sant" (cccxxxiii, 696, 22), hom el parangonarà amb l'alliberador Mesies jueu, Plaerdemavida l'anomenarà "lochtinent de Déu" (CCCLI, 731, 32), etc. Ara bé, si Tirant té moltes de les qualitats dels bons cavallers, el bretó no serà un cavaller tan excel.lent com Guillem de Varoich, "el pare de la cavalleria" com l'anomena Tirant. En efecte, Tirant presentarà trets impropis del millor cavaller del món. Serà superb, ambiciós tant de riqueses materials com de títols senyorials, no serà cast, desobeeix a l'emperador, voldrà afavorir els seus parents, etc. De totes formes, Martorell mostrarà Tirant lo Blanch, malgrat els seus defalliments en l'art de la cavalleria, com l'últim cavaller a l'estil antic. En una novel.la on els reis cristians són tan dolents que ni el millor d'ells sap defendre el seu regne i Artur —el símbol de la monarquia cavalleresca— apareix engabiat, hom intenta mostrar, en la nostra opinió, com la cavalleria encara era útil al segle XV, en una època on els ideals de la cavalleria anaven desapareixent davant l'empenta dels nous sectors socials en la tardor de l'Edat Mitjana,. En l'obra del cavaller Joanot Martorell, un cavaller, Tirant, alliberarà Constantinoble, es a dir , farà el que ni tan sols intentaren els més poderosos i famosos reis històrics de l'època. Per a fer creïble esta ficció literària i mostrar com "en tan alt grau excel.leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat" (I, 5, 19-20), Joanot Martorell farà palés la grandesa de la cavalleria i dels bons cavallers enfront, fins i tot dels reis i prínceps.	Translation - English JOANOT MARTORELL, A KNIGHT AND WRITER “The knightly estate excels in such degree that it would be highly revered, if knights pursued the ends for which it was created” (Tirant lo Blanc, chapter I) People’s family history, life and character often mark the path of their children’s lives. In Joanot Martorell’s case, this seems to be true. Some episodes of his biography —and even of his novel, Tirant lo Blanc— can be better understood on taking into account the family environment in which the writer and his brothers grew up. Joanot's paternal grandfather, Guillem Martorell, lived without worries thanks to the fortune he made through the course of jobs and trades generally related with tax collection . His profits allowed him to climb both socially and politically, because he could continuously lend money to King Martin I the Humane. These kinds of tax duties were well known to Joanot’s maternal grandfather, Bernat Abelló, who also attained substantial assets. In turn, Francesc Martorell, Joanot’s father, was educated under the wing of his father. Francesc accompanied and helped Guillem in his tax collection duties and also lent considerable sums of money to Martin I. He reached the zenith of his career while he was, between 1412 and 1414, juror and councillor of Valencia City . In this city Guillem and Francesc Martorell —who had married Damiata Abelló in 1397— came from Gandia and settled with their respective families in 1400. From then on, the Martorells always appear as inhabitants of Valencia, hence it can be considered to be Joanot’s birthplace, as the writer-to-be was born in 1410 or 1411. Guillem and Francesc Martorell had a very hectic life. They did not just collect taxes, but they also obtained territorial estates such as Faura-Almorig, Murla or La Vall de Xaló; they exchanged and sold slaves, houses and census; they took part in knightly duels (they were challenged with letters of combat by Francesc and Manuel de Vilanova); the bishop of Cartagena excommunicated them several times... After Martin I the Humane’s death, the Martorells saw their economic power and their influence on the court decrease. Their new job positions were not as important as the former ones and they resigned some of their appointed posts. Hence Francesc —unlike his father— did not have any more influence to help his sons obtain good administrative or court positions. This would have fatal consequences in the long run. All in all, there must have remained among Joanot Martorell and his brothers and sisters a sort of proud memory of their noble line’s origins. As one of them once said: "E yo e los meus [...] no havem servit lo rey tant com [el Governador del regne] e havem scampat més sanch que no ell ni res del seu”. (“And have I and my family and friends [...]not served the king as much as [the kingdom’s governor] and have shed more blood than him or any of his”.) When Francesc Martorell died, between the 23rd September and the 31st December 1435, the last representative of the family splendour, the last Martorell holding lucrative official posts, disappeared. Then there began for Joanot Martorell what Martí de Riquer names “viure novel·lesc” [“novelesque living”]; as a little homage to the Barcelona scholar, I used these words in the title of an old book I wrote about the author of the Tirant lo Blanc. Francesc Martorell, in his will and testament signed the 14th August 1435, appointed Joanot Martorell as the sole heir to all of his assets, revoking a previous testament in which he had named his son Galceran as his heir. According to Galceran, the reason for such a revocation was that his father “el volia mal” [“had in it for him”]. At first Galceran reacted angrily and refused to admit his father’s last wish, but finally he reached an agreement with his brother Joanot and his mother: he would resign his inherited rights over La Vall de Xaló in favour of Joanot, while Joanot and their mother would deal with the father’s debts. One year later, in 1436, Joanot Martorell was also chosen as sole heir by his grandmother Beatriu, who left him Benibrafim and Murta, which lie in La Vall de Xaló. As the sole heir of his father’s properties, the author of the Tirant lo Blanc became the lord of La Vall de Xaló and had to maintain his family and face the numerous debts he had contracted. He took care, among other relatives, of his sisters, a real burden over their fragile family economy. The situation was even worse because none of the Martorells had official or administrative positions anymore. They only had little estates left. Joanot and his sisters were possibly aware of the fact that finding lucrative marriages with wealthy suitors for the girls was the best option for all of them. Joanot, as the family heir and the one responsible for his sisters, would have to give them a dowry to have them married, which would mean an important decrease in his assets. Even so, having his sisters married was probably the only way to guarantee them and Joanot basic assets to live without suffering. The situation was very delicate and favourable for opportunists: a family in need of money, a young head of the family and two sisters wanting to marry... In this sense, he soon had to face a delicate situation: his second cousin, Joan de Monpalau had had carnal relations with Damiata, Joanot’s sister; they were already engaged, but after that he refused to marry her. According to the customs of the time, Joanot, as the head of the Martorell family, had to clear his family name of the outrage. This is the origin of one of the best-known episodes in Joanot’s life, that referring to the letters of combat exchanged with Joan de Monpalau from 1437 to 1439. From a historical point of view, the appearance of letters of combat and bills of defiance in Joanot Martorell’s life is not strange. It was not strange in his time, because these kinds of documents about challenges between 15th century Valencian warring knights were usual, and it was not strange within his family. Therefore we know of Galceran Martorell’s combats and challenges to Ausiàs March and to Manuel de Vilanova —both brought Francesc Martorell, Joanot’s father, to prison several times—, Francesc de Vilanova’s to Guillem and Francesc Martorell after they acquired Murla —formerly property of Vilanova —, etc . From the moment when a knight “formalised the affront”, he denied the faith that should exist among people living in the same city and warned him that, from then on, they were enemies and, therefore, he had to admit that he would be condemned by him. When a knight decided to do so, he had to inform of this in the basis of some established rules, according to which “bills of defiance” should be sent as a missive. A few days after having submitted the “bill of defiance” to its addressee, both opponents and their supporters, often forming powerful armed retinues, could mutually compensate each other in person or in assets. In the case of a “battle to the end”, that is, until death, the knight who considered himself to be offended would challenge the other one through a letter demanding a battle to the end to fight in duel and before a proper judge until one of them died, admitted his defeat or declared he was wrong. Let us return to the episode between Joan de Monpalau and Joanot Martorell. Their first letter of combat was dated the 12th May 1437 and their last one, the 13th February 1439 in London. They exchanged a total of 18 letters, in which Monpalau denies having given his word of marriage to Damiata, even though he admits having defiled her and accepts the challenge. They face the problem of looking for a judge to watch over and decide on the combat, because Queen Mary had banned these combats in Valencia; therefore, they agreed to take eight months to look for a king willing to act as a judge in the duels abroad. Joanot went to the English court in London, where the king, Henry VI, agreed to be their judge. Tirant lo Blanc’s author stayed in England at least between March 1438 and February 1439. The combat to the death was never carried out. Not only because of the royal prohibition on Monpalau to leave the Valencian kingdom, but also because, unknown to Joanot, Monpalau promised to pay 4000 florins to Damiata Martorell to make up for the outrage. In a letter of 1445 ―through which we learn about this agreement― sent to Queen Mary, Alphonse the Magnanimous states that the money must be given directly to Damiata, never passing through Joanot’s hands. The reason for this ban is that Joanot himself had deceived the monarch and had managed, through trickery and lies, to have the possessions of Murta and Benibrafim (disputed with its lessee, Bertomeu Martí) given back to him by the king. We will see this episode in more depth later. While Joanot was staying in the English court, in Valencia Ausiàs March did not want to fulfil his marriage contract with Isabel Martorell, another one of Joanot’s sisters, because the poet thought that he would not easily receive the dowry of 3000 florins agreed between Joanot —as the sole heir of his father’s assets—, his mother Damiata Abelló and Ausiàs March. March delayed his marriage with Isabel time and time again. Her brother Galceran, in whose house she lived and, despite his reluctance, permitted the poet to freely enter his house, had to beg Ausiàs to get married, assuring him the dowry even with his own assets. To press him to do so, Galceran even submitted several “bills of defiance” to the poet and asked John II of Navarre —then Valencia’s governor general— to force him to fulfil his promise. However, it was all in vain and the poet only agreed to get married when Joanot Martorell, back from England and as sole heir of his father, gave Isabel the locales of Ràfol, Cuta, Traella, Benibeder and Lo Rafalet de Famut, all of them located in La Vall de Xaló, as a dowry. Ausiàs March and the sister of the Tirant lo Blanc’s author and had not yet married on the 17th February 1439. A few months later Isabel Martorell, already married to Ausiàs, died without children after having appointed the poet as her sole legal heir . In 1444 Ausiàs March sold these places in La Vall de Xaló for 22,000 shillings to Gonçalbo d'Íxer —commander of Muntalbà— and his wife Agnès de Portugal. Fifteen years after this sale, in his last will and testament the poet remembered his first wife, Isabel Martorell, since he ordered the celebration of 500 masses for her soul in the monastery of Sant Jeroni de Cotalba in Gandia. As we mentioned before, while Joanot Martorell was in England, his mother, his sister Damiata and his grandmother Beatriu leased Murta and Benibrafim to Bertomeu Martí for four years in order to send Joanot money at the English court. On returning to Valencia, between the middle of 1439 and the middle of 1440, Joanot, who was still a young nobleman, expelled Bertomeu Martí “manu militari” at the head of a group of Moors. Before Joanot’s armed action, Queen Mary ordered the confiscation of the Murta and Benibrafim estates, Joanot’s last possessions, and to arrest him and his brother Galceran, among others. The latter was probably not arrested, while Joanot was. The novelist managed to have these possessions back in his hands on the 15th May 1442 through a provision of Alphonse the Magnanimous, but the conflict with Bertomeu Martí was not over. On the 8th March 1443 in Naples, Martí managed to make Alphonse the Magnanimous admit he had been misled by Joanot Martorell, cancel the concession attained by the writer to recover Murta and Benibrafim, and order the return of these possessions to Bertomeu Martí. During this long dispute with Bertomeu Martí, the Martorells even threatened to kill Alphonse V and the queen because they considered, as Galceran Martorell declared, that “qui més per el rei [havia fet] qu'els Martorell”. (“who had done more for the king than the Martorells”.) The situation with Joan de Monpalau first, and later with Bertomeu Martí, was possibly very famous in Valencia, to the point that the young knight, Jaume Ripoll challenged Joanot to fight, in order to achieve fame if he could defeat him, on the 22nd August 1442. However, Joanot, snubbing this ploy, refused the fight and suggested he join the king’s armies, where he could fulfil his lust for warfare . As can be gathered from this account, in about ten years ―between 1435 and 1443― the Martorells went from a tight economy to having almost no assets at all. However, this situation would soon worsen: the family who had once even had Martin I the Humane in their hands thanks to their loans, the family who had proudly defended the outraged honour of one of its members and confronted royal officers, threatening the king, was to surrender in 1444 before the Íxers. This sank them into absolute poverty. Very probably, after the death of Joanot Martorell’s father, they stopped paying the yearly wages to numerous census and pensions over La Vall de Xaló. Nobody in the family had a royal post to earn money with and they did not even have the scarce income provided by their little estates. In this sense, one of their most important debts was the one they kept with the brothers Jaume, Climent and Joan Martorell, citizens of Gandia. Their inability to pay them led to the seizure and auctioning off of Llíber, an estate of Galceran Martorell. Agnès de Portugal and her husband, Gonçalbo d'Íxer, commander of Muntalbà, were its purchasers. Before that, Agnès de Portugal had already bought the possessions in La Vall de Xaló inherited by Ausiàs March from his late wife, Isabel Martorell, for 22,000 shillings. Once these territories and Llíber were in their hands, the Íxers did their best to buy the rights over Joanot’s possessions from his creditors. Once they had all these legal instruments to testify to Joanot’s debts in their power, they obliged him to sell the few manors he still had in La Vall de Xaló, on the 22nd September 1444. Joanot probably only reluctantly accepted that Gonçalbo d'Íxer should force him to sell, because, although the commander faithfully paid him the quantity agreed, Joanot spread the word that he had not received all the agreed quantities. This meant, according to Joanot, that Gonçalbo d'Íxer had acquired his properties through fraud. Likewise, Galceran Martorell said the same of the Íxers acquiring his manor of Llíber, sold in auction at the request of several of Galceran’s creditors, among them the Íxers and the Martorells from Gandia. After selling Murta and Benibrafim, Galceran was imprisoned at the request of Gonçalbo d'Íxer. This was a good excuse to clash with the commander of Muntalbà, the nobleman who had snatched their manors using cunning bourgeois legal arguments. Both Joanot Martorell and his brother Jofré sent him “bills of defiance” on 27th April 1446 and, to avoid being arrested by royal officers, the author of Tirant lo Blanc escaped to Lleida, where he would live at least until 20th June 1446. His brother Lluís (deceased in 1450) was appointed canon of the cathedral of this Catalan city in 1419 . To obtain money from the commander of Muntalbà, Joanot tried to blackmail him. Around 1448, a friar named Monfort went to La Vila Joiosa and, in the name of Joanot Martorell, informed the commander that, “si lo dit Comanador pagava certes quantitats contengudes en una ceda que portava per lo dit mossén Johanot e sa mare e sos frares, que lo dit mossén Johanot renunciaria als deseiximents que hi havia donats e a tota la qüestió que era entre ells, e ell testimoni, ho anà a dir al dit Comanador. E lo Comanador respòs que ja era pagat... que no li devia res” [“if said Commander paid certain quantities contained in a message that he carried on behalf of said fellow Joanot and his mother and his siblings, said fellow Joanot would renounce the bills of defiance he had given him and the question between them, and his will and, he being witness, said so to the Commander. And the Commander replied that it was already paid... that he owed him nothing”]. Without estates and without money, Joanot Martorell had to put his arms at the service of a feudal lord to survive. He came to be considered a criminal and was jailed in Valencia in 1449 for the robbery and murder, together with certain Moorish outlaws, of some Castilians in Chiva. After being freed, Joanot attempted, for the last time, to put pressure on the commander through letters of combat to the end, which began on the 1st March 1450. On the 16th April 1450, Francesc Cardona, Gonçalbo d’Íxer’s prosecuting advocate, stated in a lawsuit that, through his letters of combat, Joanot Martorell was trying to take advantage of the public credulity of the commander’s apparent passivity, because Joanot knew that Gonçalbo d'Íxer could not admit them “per la gran diferència e imparitat... entre les dites parts... axí per linyatge, condició e stat, com per la consuetut de lur viure...” [“because of the great difference and inequality... between the parties... for their descent, condition and state as for their way of life”]. Likewise, according to Cardona, the commander owed nothing to Joanot. In Gonçalbo d'Íxer’s lawsuit against Joanot, the commander required that "callament perdurable" (“lasting silence”) be imposed on him and that all the matter be notified to Barcelona, where Joanot was. On the 5th June 1450, the governor general of Valencia received a document through which he was informed that Joanot had not been notified of the lawsuit because neither he nor the knight Joan de Ladernosa (who accommodated Joanot in his house in Barcelona) had been found, as both had fled. He had probably gone to Naples, where Alphonse the Magnanimous appointed him royal attendant, a position with which he is still mentioned in documentation of 1452 . Maybe the commander’s sudden death, among other causes, prevented Joanot’s desired challenge from being carried out. As stated in the last letter of combat kept by Joanot to Gonçalbo d'Íxer, the author of Tirant lo Blanc had gone to Barcelona in order to persuade the king of France or the emperor of Germany to agree to be judge in the duel. According to Martí de Riquer, this sudden death before the conflict is reflected in the death of Kirieleison de Montalban, Gonçalbo d'Íxer’s literary double in Tirant lo Blanc. After the sale of his estates and the failure of his ploys against the Íxers, Joanot ―who had been the lord of La Vall de Xaló, had lived luxuriously in the court of London and had enjoyed the respect of Henry VI of England― found himself without assets and so ruined that he had to pawn the manuscript of his Tirant lo Blanc. Moreover, a 1450 document informs us that Joanot did not have his own house in Valencia, but he was to stay in the house of his brother Jaume or his sister Damiata. On the other hand, the economic situation of most of his brothers and sisters was not much better than his: Galceran Martorell ended up, when he grew old, involved in numerous lawsuits in which he always appeared as poor and miserable; Damiata, the woman spurned by Monpalau, maintained lawsuits against the author of Tirant lo Blanc to obtain some money; Aldonça did the same against her husband’s heir because of a census of Paterna, etc. Joanot died between January and April 1465. On 24th April 1465 his brother Galceran claimed judicially "...hun libre appellat Tiran lo Blanc, lo qual és continuat en XXVII sisterns de full entregue, desligat, lo qual és de bona continent valor, lo qual és en béns de mossén Johanot Martorell, quondam..." [“a book titled Tirant lo Blanc, which is continued in XXVII reams of loose sheets, unbound, which has a great value, and is part of fellow Joanot Martorell’s assets, therefore...”] of Martí Joan de Galba, a Catalan living in Valencia near the house of Jaume Martorell, Joanot and Galceran’s brother. Joanot had pawned this manuscript of 643 pages for 100 reals, that is, about 150 shillings, because “...lo dit mossén Johanot pasava moltes necessitats e lo dit en Martí Johan li prestava dines sovent” [“the aforementioned fellow Joanot was very needy and the aforementioned Martí Joan lent money to him often”], according to Galba. With the money he could get from the manuscript, Galceran hoped to have a part of Joanot’s debt to him compensated. Galba won the lawsuit and, therefore, he could keep the manuscript in his power. He made a copy of it and, at the urgings of Isabel de Loris, who knew the content of the work directly, had it printed. Maybe Galba thought it could be a lucrative business, but he died before he could see it. The interest shown by Isabel de Loris in publishing the novel and her name appearing in its enigmatic colophon can be explained by taking into account that she probably owned the only hand-written fragment of Tirant lo Blanc known until now. I myself discovered this manuscript amongst the documentary bits and pieces kept by the Loris family and had it reproduced in my book El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell. Unfortunately, this fragment contains just a part of the chapters 407 and 408 of a work which has a total of 487. It is a torn out page reused, folded in half, as a little folder for the copy of a judicial prosecution, because its bottom half is blank and the names of the people involved in the lawsuit could be written there, as was usual at that time. As one can observe in the transcription and in the facsimile published in El viure novel·lesc, the differences between the page found and the printed edition of Tirant lo Blanc are minimal, even though a special characteristic of this page is the fact that it does not display an introductory rubric. The mentioned page was not torn out of the manuscript pawned by Joanot to Galba nor from the original delivered by the latter to the printers, because both manuscripts were brought to the Montnegre castle by Galba’s heir, as laid down in the Catalan’s unavoidable duty according to the will and testament. From the point of view of palaeography and codices, the manuscript page’s features —ribbon effects, script type and morphology, etc.— bring us chronologically to halfway through the 15th century. Moreover, we can also deduce from the text and the manuscript page’s structure, a relative date previous to the editio princeps of Tirant lo Blanc. Likewise, regarding the arguable participation of Martí Joan de Galba in writing Tirant lo Blanc, I think that, together with other arguments , the study of the mentioned manuscript confirms that Joanot Martorell is its sole author and the intervention of the Catalan in the book was simply in drafting the chapter rubrics displayed in the 1490 incunabulum. On the other hand, comparing the manuscript and the text of the editio princeps allows us to establish several aspects of Nicholas Spindeler’s edition. Among them we can state that a gap in the text was probably left ―during Galba’s copy or during the book’s printing― from the final formula of chapter 271 to a later similar one. This means that, probably, compared with Joanot Martorell’s original manuscript, Spindeler’s 1490 edition lacks a fragment that would begin with Tirant’s answer to Carmesina and, following the current chapter division of the novel, would be of at least one chapter. As I said at the beginning of this article, the fact that today we possess a wider knowledge about Joanot Martorell’s biography allows us to approach several aspects of Tirant lo Blanc with a new perspective. In this way, Martí de Riquer hints that “antimonarchical” features can be found in the novel . On the other hand, Albert Hauf detects a subtle criticism towards the attitude of some knights . In my opinion, Joanot Martorell’s biography can explain the presence of these aspects in the novel. However, I think that Martorell tries to show in Tirant lo Blanc, deliberately making contrasting characterisations between monarchs and knights, how chivalry was still useful in the 15th century. In his novel a knight, Tirant, liberates Constantinople, that is, he achieves what the most powerful and famous historical monarchs of the time did not even attempt to do. To make this literary fiction believable and show how “en tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat” (I, 5, 19-20) [“the knightly estate excels in such degree that it would be highly revered, if knights pursued the ends for which it was created”, I, 3] , Joanot makes clear the excellence of chivalry and of good knights even faced with the bad kings and princes who are, in turn, the bigwigs in historical chivalry . We will now briefly see this aspect of the novel printed by Nicholas Spindeler in 1490. The first royal character we find in the novel is the king of England. He is the Christian monarch that Joanot Martorell treats best, even though he also presents some negative aspects, such as the fact that he does not know how to defend his realm. The episode of Rhodes’ liberation allows Joanot Martorell to also show negative aspects of the French king, who repeatedly refused to help Rhodes’ starving knights militarily. For his part, Philip, his son and the future king of Sicily, is rude and greedy. Faced with the French king’s answer about helping Rhodes, Tirant prepares a ship on his own to travel there. According the king of Sicily, this attitude of Tirant “posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat” (CI, 174, 21-24) [“is a reproach to those Christian princes”, CI, 145]. The Sicilian monarch also presents negative features: he is mean —like Philip—, a bastard and a tyrannical king. Three emperors of Constantinople appear in Tirant lo Blanc: the one in the “Quinto the Elder” chapter, Carmesina’s father and Hipòlit de Roca Salada. All of them share some features such as cowardice. The first of these emperors has his dominion over Constantinople ―which was held by the Turks― restored by the virtuous and spirited knight, Quinto the Elder. It is also worth remembering that William of Warwick does the same for the English monarch. The second emperor, Carmesina’s father, like the hermit, is old and lacks the help of a young son before the Turks. However, unlike the brave and clever hermit king ―to whom "més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit" (XV, 25, 27) [“To die in battle is better than to live in shame”, XV, 18)]―, Carmesina’s father would not fight. This emperor is such a coward that he faints on just believing that the Moors had entered the city violently. Also from the point of view of his regiment, Carmesina’s father is not a good king, because he neglects some duties of the monarchy such as, for example, laying down the law. The Greek monarch is not generous, clement or merciful as a good Christian king should be. Moreover, he shows himself to be a bad Christian when he decides not to bury the Duke of Andrea in sacred land and order “que fos lançat enmig de un camp perquè.l menjassen los cans e les bèsties” (CXLVI, 327, 33-34) [“His body left in a field to be devoured by dogs and other savage beasts”, CXLVI, 253]. Unlike this ruthless behaviour of the Greek monarch, Tirant not only forgives the murderer, the Duke of Macedonia, but also gives him a very good burial. On the other hand, the emperor makes improper insinuations to Plaerdemavida (“Pleasure-of-my-life”), which makes him, as Abdalla Salomon says to Tirant, also inappropriate as a good king and husband. To these insinuations the empress answers by making reference to the Greek king’s sexual impotence. As Dámaso Alonso wisely states, life in the palace of Constantinople looks like a vaudeville and the Greek emperor seems like the king of a pack of cards. Unlike Warwick’s wife, Carmesina’s mother is not chaste and is not a faithful wife. Hippolytus of Rocasalada, an ambitious, calculating, cowardly and very ungallant youth, takes advantage of the empress’s sexual appetite to climb to the imperial throne and become the third emperor in the novel. What are good knights like in Tirant lo Blanc, compared to monarchs? As I have already stated, the defence of England by old William of Warwick is radically opposite to the attitude of the old emperor of Constantinople. The hermit Warwick fights to defend Christendom, spread the Catholic faith and bring down Moorish arrogance, as Tirant lo Blanc will do later. In spite of his old age, the hermit wants to fight against the king of Gran Canaria even “en camisa” (XVII, 27, 36) [“in my shirtsleeves”, XVII, 20]. He is the first to enter into combat even being injured, and despite his wounds the hermit refuses to ride a horse while his men go on foot. As a hermit king, Warwick adds to the monarchy the best qualities of the mystical Lullian knights. He does not want wealth to reward his victories, most of them obtained through “wisdom”, but just the honour of chivalry. Therefore it is said that, from England’s liberation, the hermit “no se n'havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres” (XXVII, 47, 27-29) [“had gained nothing but glory honour, danger, and wounds from his victories”, XXVII, 34]. Warwick displays his huge generosity and modesty when he relinquishes worldly goods and restores the crown to the preceding monarch “dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de este món” (XXVII, 47, 2-3) [“saying he could not abandon God's service for such worldly vanities”, XXVII, 34]. Martorell will underline “la virtut e singularitat de este cavaller, que podia restar rey -e son fill aprés d'ell- e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n'havien molt preguat” (XXVII, 47, 3-6) [“this knight’s great virtue and nobility. He refused to reign, though his wife and relatives pleaded with him”, XXVII, 34]. From the point of view of the ideal of chivalry, Warwick’s attitude contrasts with Tirant’s, who wants the emperor to favour his relatives, and Hippolytus’, who shows great concern for his relatives’ selfish requests. Moreover, Warwick is virtuous, modest, merciful, and bears another feature of good knights: chastity. According to the master of Rhodes and the king of Sicily, Tirant is also “lo millor dels cavallers” (CVII, 194, 7) [“the best of knights”], the “flor de la cavalleria del món” (CCCXL, 710, 21-22) [“the flower of chivalry”, CCCXL, 496], because he is “liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre” (CVIII, 197, 30) [“He is generous, brave, blessed with peerless wisdom” CVIII, 161]. In Hippolytus’ words, if Tirant dies, “tota la cavalleria del món serà morta” (CCXCI, 618, 13) [“all chivalry will perish with him”, CCXCI, 438]. Like the hermit, Tirant lo Blanc should “sobre los nobles corona e ceptre real portar [...] e senyorear lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no” (CVII, 193, 33-35) [“should rule all noblemen and the Roman Empire, since your valiant feats of chivalry deserve no lesser prize”, CVII, 159], he works to spread the Catholic faith and desires merely the honour of chivalry. Tirant is also, like his master in chivalry, William of Warwick, brave, virtuous, merciful, pious, modest, very ingenious and more kind-hearted than the other knights. Moreover, he organizes the Greek cities and administers justice there. The great virtues of the Breton knight provide his figure with some religious “veneer”: in this way, the queen of Tremicen says to Tirant: “deuries ésser canonizat per sant” (CCCXXXIII, 696, 22) [“you should be canonized”, CCCXXXIII, 488], he is compared with the Jewish liberating Messiah, Pleasure-of-my-life names him “lochtinent de Déu” (CCCLI, 731, 32) [“being here in His stead”, CCCLI, 508], etc. However, even if Tirant has many qualities of good knights, he is not as excellent a knight as William of Warwick, “el pare de la cavalleria” [“the father of chivalry”] as Tirant calls him. Tirant indeed has some features inappropriate for the best knight in the world. He is arrogant, ambitious for both worldly goods and noble titles, he is not chaste, he disobeys the emperor, he wants to favour his relatives, etc. However, Martorell presents Tirant lo Blanc, despite his failings in the art of chivalry, as the last knight of the old school. This novel, where Christian kings are so bad that even the best one does not know how to defend his kingdom and Arthur —the symbol of chivalrous monarchy— appears locked up, tries to show, in my opinion, how chivalry was still useful in the 15th century, a time in which the ideals of chivalry slowly disappeared before the pressure of new social sectors in the autumn of the Middle Ages. In the work by the knight Joanot Martorell, a knight, Tirant, liberates Constantinople, that is, manages to do what the most historical powerful and famous kings of that time did not even attempt. In order to make this literary fiction believable and show how “en tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituÿt e ordenat” (I, 5, 19-20) [“The knightly estate excels in such degree that it would be highly revered, if knights pursued the ends for which it was created”, I, 3], Joanot Martorell makes patently clear the grandeur of chivalry and good knights, even before princes and kings.
Spanish to English: Embassies
Source text - Spanish Documentos Referentes a las embajadas de 1426 y 1427 contenidos en la Cancillería de los Reyes de Aragón. Las estrechas relaciones entre Alfonso el Magnánimo de Aragón y Felipe de Bueno de Borgoña son más que evidentes en los años finales de sus reinados; el peso del la Orden del Toisón de Oro y el ingreso del rey de Aragón en la misma en 1445 son buena muestra de ello. Sin embargo, aunque intensas por aquellos años, durante la segunda mitad de la década de 1420 es perceptible ya la vinculación entre ambas potencias . Las embajadas de Felipe el Bueno que visitaron la Corona de Aragón en 1426 y 1427 nos muestran cuan relevante era la relación entre ambas cortes en aquellos momentos. Las comitivas realizadas en 1426 y 1427 han sido origen de confusión, debido a la poca información documental relativa a ellas y a su enigmática finalidad. Historiográficamente, es poco lo que se ha trabajado sobre ellas y, generalmente, han sido tratadas sin prestar excesiva atención al desarrollo de las mismas; ni siquiera la presunta presencia del celebérrimo pintor Jan van Eyck en ellas ha servido de acicate para la realización de una correcta recopilación documental. De los fondos de Cancillería del Archivo de la Corona de Aragón hemos seleccionado una decena larga de documentos directa e indirectamente relacionados con ellas, que nos permitirán arrojar un poco de luz sobre el tema. A la hora de analizar estas dos estancias de los enviados de Felipe el Bueno, nos vemos obligados a plantearlas desde dos niveles de lectura: desde el crudo desarrollo factual de los hechos, y tomando en consideración el impacto posterior de dichos viajes. Los documentos nos hablan de la existencia de, efectivamente dos viajes con embajadores a tierras valencianas, y nos han permitido fijar la primera de ellas en torno a septiembre de 1426 y determinar la extensión de la segunda entre Abril y Septiembre de 1427. Para poder ajustar las fechas de los viajes y el carácter de ambas embajadas, disponemos de los salvoconductos expedidos por la Cancillería del Magnánimo. De la lectura de dichos documentos podemos extraer informaciones substanciales, tales como los nombres de algunos de los personajes implicados en las mismas, el volumen y tamaño de las comitivas o el lapso cronológico durante el cual se prevé que se extenderá la estancia, entre otros detalles. Así, por ejemplo, en referencia a la embajada de 1426 se nos indica que tenía un tamaño que rondaba la cuarentena de individuos, entre ellos, Lurdino, señor de Saliny y Montesancti, Iohannes, cambellán, André de Toulouson, señor de Mornay y Iohannes de Terrant, acompañados todos del secretario del duque de Borgoña, Iohannis Iberti. Este primer viaje contaba con permiso para extenderse hasta la Pascua del año siguiente; las intenciones, quizás pactar el matrimonio del duque de Borgoña con Isabel de Urgell, lo que explicaría la insistencia en el salvoconducto de que puedan moverse libremente por el reino. Por su parte, la comitiva del 1 de Abril de 1427 tenía un permiso de estancia de ocho meses, estando formada por unas sesenta personas, entre embajadores y sus acompañantes. Como vemos, una magnitud considerable; resulta seductor imaginar el séquito a través de los detalles que proporcionan las fuentes, formado por altos dignatarios, sirvientes, médicos, pintores y artistas diversos, que viajaban acompañados de numerosos baúles y maletas cargadas de joyas y finas ropas de Flandes que de buen seguro hicieron las delicias de aquellos que entraron en contacto con dichas embajadas. La magnitud de los medios desplegados, sin duda, está en consonancia con la importancia del asunto a tratar: la búsqueda de esposa para el duque de Borgoña era el motivo sobre el que parecen pivotar ambas expediciones. Aquí es donde la documentación encontrada en el Archivo de la Corona de Aragón aclara algunos puntos oscuros. Normalmente el fin último de ambas embajadas (cuando no se han considerado como solamente una), se ha vinculado con el intento de Felipe el Bueno de contraer matrimonio con la hija del conde de Urgell, Isabel. Si bien no podemos negar que el interés en dicho matrimonio fuera real en 1426, lo cierto es que la embajada de 1427 gira, y así se recuerda claramente en la documentación, en torno a la intención del duque de Borgoña por enlazarse en matrimonio con la infanta Leonor, hermana de Alfonso el Magnánimo. Lamentablemente, el tiempo se echó encima de los intereses del duque y sus intenciones quedaron sólo en eso. Pocas semanas antes, Alfonso acababa de cerrar el pacto matrimonial de su querida hermana Leonor con Duarte, el heredero de la casa real portuguesa. Así se lo comunicaba él mismo al duque de Borgoña en una carta del 14 de Agosto de 1427: “nostre germane dilectissime, etate illamque iam maritali iugo porrigi exposcente cum illustri principe Odoardo, primogenito et futuro rege reg[nu]m Portugalie”. De todos aquellos acontecimientos daba cuenta igualmente el Magnánimo al conde de Foix, el 15 de Septiembre de aquel año. En esta misiva, además de informarle de lo acontecido en tierras de Navarra y Castilla, refería al conde cómo la embajada borgoñona que había acudido a sus reinos con la intención de “tractar de matrimoni del dit duch ab nostra molt cara e molt amada sor, la infanta dona Elionor, de la qual, al temps que los dits missatgers arribaren, havia un mes que haviam finat de matrimoni ab l’infant don Odoart, primogènit del rey de Portogal.” Con todo, siendo cierta esta intención matrimonial, no ha de verse como el único punto que esperaba ser tratado por la comitiva. Así, con la llegada de la segunda embajada, en Abril de 1427, se nos recuerdan las negociaciones que ya se habían realizado durante la visita del año anterior con la intención de crear una confederación entre ambas potencias. De la misma manera, la llegada de los embajadores de Borgoña, provoca un feedback comunicativo que puede observarse en la documentación y que debe tenerse en cuenta; es un movimiento de ida y vuelta, en el que no sólo hay que considerar las embajadas strictu sensu, sino también las respuestas, los envíos de correspondencia, las contestaciones y la intensificación de las relaciones entre ambos territorios. Es en este sentido en el que podemos valorar, en su justa medida, viajes como el que realizó Galcerán Corca, halconero mayor del Magnánimo en tierras borgoñonas en aquellas fechas, o el de Ferrando Domingo, subcamarero del rey, demostrando que las relaciones entre ambas cortes no se limitaba a lo estrictamente político. Como ya hemos señalado,